Com la revolució digital ha modificat la nostra relació amb l’escriptura.

Al principi, s’escoltava, doncs la nostra primera via d’accés al llenguatge és l’oïda, recordem els rapsodes, els trobadors com a partir dels seus cants transmetien històries arreu, aquesta oralitat no és quelcom que s’hagi fulminat, de fet, la literatura no se n’acabarà de desfer mai del tot. Aquesta oralitat però, va lligada a uns certs constrenyiments, ja d’entrada un com recitat no podem tornar enrere, s’ha de seguir el fil lineal inscrit en el temps del recitat que se’n fa. D’altra banda, l’oient no pot triar el moment de la comunicació, alhora que no domina la forma de recitar, presoner del ritme elegit pel rondaller.

Tot plegat, l’escriptura va modificar aquest fet transformant la relació entre el receptor i l’obra; d’aquesta forma, el lector pot triar sempre el seu moment i pot seleccionar els fragments que més li interessin. No podem passar per alt que l’escriptura representa un dels elements tecnològics més importants de la humanitat, així doncs, podríem afirmar que la lectura i l’escriptura són elements tecnològics, tal i com afirma Walter Ong, va permetre la “tecnologització” del mot i va comportar l’establiment d’una nova relació entre el llenguatge i el pensament.

Actualment, les noves generacions s’estan trobant en una mena de revolució, és evident que hi ha hagut un canvi que ha transformant la nostra relació amb la cultura escrita, car que no només en relació amb la lectura i l’escriptura, sinó també amb la publicació i edició de continguts textuals. De quina forma doncs, aquesta revolució digital ha modificat la nostra relació amb l’escriptura?

La cultura digital. Hem fet un salt, la producció de la paraula passa de ser manuscrita a digital, a més a més, aquesta revolució es manifesta en dos aspectes: la tècnica de producció i la tècnica de reproducció de textos, tot plegat arriben noves formes de construcció de discursos i noves formes de lectura. Així, com en menciona Vanderdrope al seu text: l’ordinador pot fer servir les formes de textualitat tradicionals (prosa i poesia), però els constrenyiments de la lectura en pantalla i l’enorme qualitat d’informació accessible han provocat l’aparició de l’hipertext, que privilegia el descobriment pel lector dels elements d’informació que necessita. Aquesta característica situa l’hipertext en una pragmàtica de la interactivitat.

Per tant, la cultura digital ha modificat la cultura escrita. Ara una sola persona pot escriure, editar i publicar, Internet ens posa a l’abast la immediatesa i la pantalla ens possibilita la formació de nous textos. Amb l’hipertext, la part visual del text i la dimensió icònica estan en vies d’expansió.

Amb l’aparició de nous gèneres: el xat, el correu, els blogs, les webs, es desenvolupen també nous entorns comunicatius i s’utilitzen diferents registres tot en el mateix suport dins de la gran caixa que és internet. Alhora no em de deixar de banda, l’aparició del multimèdia, la visió del sistema de comunicacions interactius i interferencial.

Amb el pas del papir a l’hipertext podem dir que ha mort el lector i també la lectura? Potser seríem massa apocalíptics en fer tal afirmació. És obvi que em passat d’una cultura escrita a una digital, amb noves aparicions i per tant la nostra relació amb l’escriptura i la lectura s’ha modificat, però llibre i pantalla coexisteixen perquè també tenen diferents finalitats i usos, la cultura escrita conviu amb la cultura visual o audiovisual.

Christian Vanderdorpe. Del papir a l’hipertext. Assaig sobre les mutacions del text i de la lectura. París, La Découverte, 1999